Teoria de la Comunicació -T3.4

TEMA 3 (4ªpart): PERSPECTIVA SUBJECTIVA: Interaccionisme simbòlic

IDEES BÀSIQUES

Enfocament estructuralista: Realitat social lligada i determinada pels sistemes i les estructures. Ideologia dominant que intenta sobreposar-se.

Perspectiva subjectiva La realitat social està creada per les accions de grups i persones. Dona la importància a l’individu i a la capacitat de la gent per a interpretar els continguts.

El Interaccionisme dona prioritat als processos de interacció. Des del Interaccionisme Simbòlic, es destaca la naturalesa simbòlica de la vida social. Li donen tanta importància a la interacció individual com social.

La comunicació es considerada com la base de la interacció social i, d’aquesta manera, com a fonament per la construcció del món social. Sense comunicació no es pot parlar de societat. Els altres juguen un paper molt important en la conformació i el sostén de la nostra identitat, la nostra pròpia interacció, les nostres creences, etc. Busquen dotar de significat simbòlic a tot el que fem.

PREMISSES BÀSQUES

Tant la interacció entre el subjecte i el món, com la construcció de definicions al voltant d’aquests, es converteixen en un procés dinàmic.

1. Els humans actuen respecte de les coses sobre la base de les significacions que aquestes coses tenen per ells, o el que és el mateix, la gent actua sobre la base del significat que atribueix als objectes i situacions que el rodegen.

2. La signifació d’aquestes coses deriva, o sorgeix, de la interacció social que un individu té amb els altres actors.

3. Aquestes significacions s’utilitzen com un procés d’interpretació efectuat per la persona en la seva relació amb les coses que troba, i es modifica a través d’aquest procés. La comunicació és tots el processos d’interacció. Es comença a donar importància al llenguatge verbal i no verbal.

La gent actua a partir del significat que concedeix a les coses i a les situacions, pel que, la gent el que fa és comportar-se en relació a la situació en la que es troba. Permanentment el que fem és canviar de situació i comportar-nos o interactuar de maneres diferents, segons la situació.

Ens comportem segons el significat del que dotem a les coses, a través de la interacció. Aquesta interacció és canviant. La comunicació ja no es queda en els Mitjans de Comunicació, sinó que és un element permanent entre individus, que es pot produir entre dos individus o en societat. La comunicació és tot, tots els processos de comunicació, posant especial èmfasi en les imatges i la comunicació no verbal.

CONCEPTES BÀSICS

RITUAL

Més que d’un succés extraordinari, el ritual és part constitutiva de la vida diaria de l’èsser humà, pel que es pot dir que la vida quotidiana està conformada per ritualitzacions que ordenen els nostres actes i gestos corporals.

Els rituals es relacionen amb la comunicació. S’ubiquen en la categoria d’actes humans expressius, en oposició als instrumentals. A més de ser un codi de conducta, el ritual es un complex de símbols, doncs transmet la informació significativa per altres.

Cada situació d’interacció es defineix d’acord amb el bagatge simbòlic que posseïm i que projectem in situ, definint la situació d’interacció en la que ens trobem.

El que acabem fent és un ritual. I el ritual o cerimònia és bàsic per entendre la vida quotidiana. Tot el que fem és un ritual fomentat en el significat que li dones i la interacció que s’estableix entre el que hi ha dins.

Els rituals depenen d’on es produeixin són canviants. Tots els rituals estan carregats de significat que transmetem els uns als altres. Els rituals porten als rols i els rols, als tòpics.

IDENTITAT: EL SELF (ell mateix)

La identitat no és quelcom estàtic, sinó que és relacional.

El “jo” és, en part, una cosa ceremonial, sagrada i, al mateix temps, necessitat de comunió amb els altes. El self és la constitució d’un “jo” a partir de la interacció amb els altres. Existeixen dues maneres mitjançant les que el altres ens ubiquen:

- El que aporta la nostra personalitat a la interacció

- I el que hi ha determinat culturalment.

Som tal com ens definim nosaltres i tal i com els altres ens defineixen. Nosaltres projectem una imatge canviat habitualment. El nostre self està construït del que jo vull transmetre (jo) i el que els altres transmeten de nosaltres (me). El self està constituït d’un jo personal i d’un jo social. Els altres són fonamentals per crear la teva imatge. El meu jo no existeix, sinó que el que acabo sent és el que els altres esperen de mi.

El si mismo (self) és un tipus d’imatge que tractem que els altres ens atribueixin. Quan un individu queda involucrat en el manteniment d’una regla que tendeix, també, a comprometer-se amb una imatge particular de si mateix que possibilita la conformació del seu jo.

Per George H. Mead, anem adquirint el nostre sentit del jo d’un mode simètric al nostre sentit de l’existència de l’altre. Així, cadascun de nosaltres arriba a ser conscient d’una espècie d’altre generalitza, a saber, la societat en general.

El mecanisme general pel desenvolupament del self és la reflexió, o la capacitat de possar-nos inconscientment en el lloc dels altres i d’actuar com parlarien ells. És mitjançant la reflexió que el procés social és interioritzat en l’experiència dels individus implicats en ell.

ACCIÓ DRAMATÚRGICA

La dramatúrgia concep la interacció entre persones com si fossin una representació teatral. L’individu es presenta davant els altres controlant les impressions que les produeix. Cadascun es converteix en públic pels altres. La acció no consisteix únicament en la realització de fins preestablerts per cada individu, sinó que resulta de la interacció en els subjectes.

El interaccionisme simbòlic comporta que fem teatre constantment. Tots actuem segons el interaccionisme simbòlic però no de forma permanent, no tenim constantment una idea racional de que hem de fer. Tothom compleix un rol segons el moment, el lloc i l’entorn en el què es troba. Si ens volem diferenciar, es precís una lleialtat de grup molt més forta que no es trenqui.

· El primer nivell és un nivell exposat al públic. Acció dramatúrgia social.

· El segon nivell seria la part del darrere, backstage, és on podem ser nosaltres mateixos. Acció dramatúrgia personal.

· Darrere el teló però estan exposats els uns als altres, per tant han de seguir exposats, han de seguir amb actitud dramatúrgia. Acció dramatúrgia grupal.

Tot i això amb Internet el interaccionisme simbòlic canvia molt.

MARCS

La vida social està organitzada de manera que nosaltres podem, generalment, comprendre el que ens arriba i forma part.

Els marcs, en aquest sentit, són els que ens permeten, en una situació donada, acordar un sentit; són les premisses, les instruccions que fan possible aquest sentit.

L’acció d’emmarcar té l’efecte addicional de convertir-se en part de la realitat, ja que, el funcionament del marc serveix, a més de per distingit entre varies realitats socials, per fonamentar-les i fer possible que siguin descriptibles.

De totes formes, els marcs són variables i també ho és el seu significat. L’encuadernament és un procés social.

Situacions específiques on interactuem d’una forma o una altra. Ens permeten dotar de significat el món en el que vivim. Para que un marco funcioni depenem de la participació dels altres. Donar sentit a cada moment de la vida entès com un marc. Cada marc és diferent, i nosaltres donem significat a aquests marcs.

ANÀLISI DE LA DESVIACIÓ

Hi ha una sèrie d’atributs que són incongruents amb la idea de com han de ser determinades persones.

L’estigma fa referència a un atribut desacreditador (no com atribut en sí, sinó com a relació).

Allò normal i estigmatitzat no són persones, sinó, més bé, perspectives que es generen en situacions socials durant els contactes mixtes.

Hi ha identitats que es construeixen generant desviacions. Desviació del comportament y del marco (ex: algú al metro amb música al mòbil) Construeixen la identitat trencant o desviant,tot fent ús de la dissonància com a identitat.

Es generen estigmes. El que fa quelcom diferent, queda estigmatitzats. Els estigmes és la normalitat en front a desviació, aquell que es comporta de forma dissonant, no es comporten com s’espera que es comportin.

HIPERRITUALITZACIÓ

La societat plena de les seves situacions de ceremonial i de signes rituals destinats a facilitar l’orientació mútua dels participants i, en aquest sentit, el treball que exerceix el publicitari es semblant; les poses publicitàries eleven a un grau superior la normalització, l’exageració i la simplificació que caracteritzen els ritus en general.

La fotografia publicitària constitueix una ritualització dels ideals socials, encara que tant en la publicitat com en la vida, volem poses brillants i el publicista el que fa es convencionalitzar les nostre conviccions, estilitzar el que ja està estilitzat. “El seu nyap, si se’ns permet, és la hiperritualització” (Goffmann, 1991:168)

Portar el ritual més enllà d’un ritual normal, exagerar-lo. Els Mitjans de comunicació els porten a l’extrem fins al punt que de vegades semblen més bromes que rituals. Què fa la publicitat a l’hora de mostrar els rituals i identitats que hi ha al carrer? Ens mostren el que ja existeix, però portant-les a l’extrem més important. Goffman va veure la ritualització de la dona en la publicitat: la dona oculta, la llunyana, la dona submisa, la dòcil, la dona nena, la dona - joguina, la dona juguetona, “dicha de mujer”, la tímida, la riallera, la seductora, amb posició lèsbica.