TEMA 1: L’OBJECTE D’ESTUDI DE LA TEORIA DE LA COMUNICACIÓ
COMUNICACIÓ
PRINCIPALS CONCEPTES I MODELS CLÀSSICS DEL PROCÉS COMUNICATIU
QUÈ ÉS LA COMUNICACIÓ?
És un concepte complicat, amb molts significats, molt variable i amb perspectiva hol·lística.
“La Comunicació mostra una amplia varietat de nivells i àrees d’anàlisi que conformen l’objecte d’estudi de la TI com un camp heterogeni i profundament variable, que el seu estudi exigeix una perspectiva hol·lística i reflexiva en el mode d’abordar un fenomen per part de l’investigador de l’investigador atent als diversos factors que donen forma a la realitat informativa.”
INFORMACIÓ O COMUNICACIÓ
Ø INFORMACIÓ
“Tota dada sensorial que serveixi per a reduir el grau d’incertesa o reforçar el grau de certesa que ja hi ha” (Estrada i Alsina, 2007:16)
3 accepcions bàsiques d’informació
1. L’Operacional: Fa referència a la teoria matemàtica de la comunicació, i se situa en l’àmbit de la transmissió.
2. Samticognitiva: Es refereix a l’activitat cognitiva d’informar-se, es centra en el sentit i com es descodifiquen els missatges.
3. Sociodiscursiva: Engloba les anteriors. Representa processos cognitius, semiòtics i tècnics, és a dir, fa referència a la informació com a discurs, com a pràctica discursiva dintre d’un context específic.
Ø COMUNICACIÓ
ü Segons Gifreu
“La Comunicació és un procés històric, simbòlic i interactiu pel qual la realitat social és produïda, compartida, controlada i transformada”
“És un procés: Qualsevol fet comunicatiu és un episodi contingent que comença i acaba, i segueix un determinat desenvolupament; aquesta característica processual val tant per l’individu, com per als grups, les col·lectivitats o les societats”
“Històric: No hi ha una comunicació en abstracte, sinó en concret. Tots els fenòmens de comunicació es produeixen en la història i en una història particular dels pobles i cultures” > la comunicació té un moment concret.
“Simbòlic: La interacció es produeix per mitjà de símbols carregats de significació i ordenats en forma de text o discurs; el fonament bàsic d’aquesta significació, és el llenguatge natural.”
“Interactiu: Comunicar és un fet social per definició que posa en contacte subjectes socials capaços de parlar i d’actuar, comunicar és una relació, no una cosa” > Construeix significats simbòlics.
“Per aquest motiu la realitat social és:
Produïda donant forma a les estructures profundes i històriques que conformen una societat.
Compartida: en la mesura que la realitat social é una realitat feta i ritualitzada pels membres i grups que integren.
Conservada: La realitat social necessita ser produïda permanentment. Missió que s’encarrega a les institucions de la comunicació.
Controlada: Tot procés de comunicació té una dimensió de control o respon a unes estratègies de control i d’interès per influir el grup o la col·lectivitat.
Transformada: Qüestiona constantment la realitat social, i la força a la renovació i a la transformació d’acord amb les alternatives emergents”
Resum:
QUI (Anàlisi de l’emissor) > DIU QUÈ (Anàlisi del contingut) > EN QUIN CANAL (Anàlisi dels mitjans) > A QUI (Anàlisi de l’audiència) > AMB QUINS EFECTES (Anàlisi dels efectes)
TIPUS DE NIVELL DE COMUNICACIÓ
Comunicació intrapersonal.
Comunicació interpersonal.
Comunicació grupal.
Comunicació organitzacional.
Comunicació social.
PERÒ, QUIN TIPUS DE COMUNICACIÓ ENS INTERESSA A NOSALTRES?
“El desenvolupament de la comunicació a través del mitjans de comunicació col·lectiva i el coneixement dels processos de producció social del imaginari i les mediacions culturals, a partir d’un enfocament sociocultural” (Sierra, 1999:21)
LES CARACTERÍSTIQUES DE LA COMUNICACIÓ COM A OBJECTE D’ESTUDI.
1. És un procés complex i interactiu.
Els fenòmens comunicatius fan referència a una gran pluralitat de fets. Però no podem caure en què tot és comunicació perquè, llavors, no tenen objecte d’estudi. Es necessita definir i acotar. Malgrat tot, ens trobem amb un objecte ampli, canviant i complex en el qual entren en interacció diferents tipus i nivells de comunicació.
2. Està dirigida a un públic massiu, heterogeni, nombrós i dispers.
Existeix una discussió molt àmplia sobre la configuració del públic receptor d’aquest tipus de comunicació. La configuració del públic (d’aquesta massa) esdevindrà cabdal a l’hora d’entendre el procés de comunicació i els seus efectes.
3. És un producte d’un context històric, social, econòmic i polític, específic.
“Cada època històrica i cada tipus de societat tenen la seva configuració comunicacional. Aquesta configuració amb els seus nivells -ja siguin de caràcter econòmic, social, tècnic o mental- i les seves diferents escales –local, regional o internacional- produeixen un concepte hegemònic de comunicació” (Matterlat)
La comunicació només s’entén en el moment en el que es produeix.
4. És un procés de “construcció” de la realitat social.
Els mitjans de comunicació tenen capacitat per integrar, produir i reconstruir les identitats col·lectives i individuals. La informació vehiculada pels mitjans de comunicació exerceix una influència sobre les normes, els valors de la societat.
5. És un objecte en transformació
Un dels problemes de les teories de la comunicació és que l’objecte d’estudi, la comunicació de masses, no ha deixat d’experimentar transformacions i expansions en tots els seus nivells i dimensions al llarg dels últims 50 anys.
6. És una comunicació a medida
“El món social està cada cop més entrecreuat per la trama de sistemes i rets institucionals de comunicació. L’experiència dels subjectes apareix mediada per l’estructura tècnica de transmissió de productes simbòlics. La informació es fa pública a través dels Mitjans de Comunicació social en forma d’informació d’actualitat, propaganda, publicitat, Relacions Públiques, relat de ficció etc. Sent els mitjans verdaders vectors i dinamitzadors de l’energia social. Un espai de confrontació política, de determinació econòmica i cultural...” (Sierra)
REALITAT, MEDIACIÓ I MEDIATITZACIÓ
LA PALEOTELEVISIÓ I LA NEOTELEVISIÓ
PALEOTELEVISIÓ:
“Finestra oberta al món”
És la televisió present durant els primers 40 ans del mitjà. Fins als 80.
Ø FUNCIONS
La seva comunicació està basada en 3 funcions molt marcades:
- Informar
- Formar- TV com a institució pública amb fins educatius.
- Entretenir
Ø CARACTERÍSTIQUES
1. Transmissió jeràrquica dels coneixements.
2. Televisió d’èlit
3. Presenta programes molt marcats, no es barregen uns amb d’altres
4. Hi ha una clara separació dels gèneres televisius (Ficció, informació...)
5. Es podien identificat canals, programes i personatges.
6. No hi havia estratègies de programació / Contraprogramació.
7. La publicitat marcava clarament els espais entre programes.
8. Estratificació de les audiències. (edat, gènere...)
9. La paleotelevisió era un espai simbòlic de la família.
10. Model programàtic temporal i de ritme lent.
11. Model unidireccional. Receptor passiu.
12. El món extern entra en l’àmbit domèstic.
13. Es manté l’espectador a una certa distancia.
14. El temps d’oci dels receptor està marcat per la televisió.
15. És el ritme de les emissions el que marquen el ritme de vida dels espectadors.
16. Parrilla estructurada segons els ritmes de vida quotidiana.
NEOTELEVISIÓ
“La Neotelevisió existeix. Es verdader perquè és, certament, una invenció televisiva” (Eco, 1990:201)
Es situa entorn als anys 80, en els que hi ha una tendència cap a la privatització:
- 1980 Cable News Network (CNN)
- 1981 Music Television (MTV)
Forta influència de les noves tecnologies com el vídeo o el comandament a distància.
Es comencen a utilitzar estratègies de programació.
Ø FUNCIONS
La seva funció principal és l’entreteniment.
Ø CARACTERÍSTIQUES
- La graella es multiplica i es dilueix.
- Tot flueix alhora: informació, entreteniment i publicitat.
- El mix de programació reflexa gèneres híbrids. Ja no hi ha programació sinó retroprogramació, autoreferència constant.
- Els continguts són cada cop més espectaculars.
- És una televisió on els personatges i els temes són els de la vida diaria.
- Es trenca amb l’estructura programàtica temporal i de ritme lent.
- L’horari de la programació té una relació directa amb la disponibilitat d’oci de la gent.
- La característica PRINCIPAL de la Neo Tv és que cada cop parla menys del món exterior (com feia o fingia fer la Paleo TV). La televisió s’ocupa de sí mateixa i el contacte que estableix amb el públic. (Eco, 1999:201)
- La televisió passa de ser “mirall de la realitat” a ser “productora de la realitat”
MEDIACIÓ
La mediació en la neotelevisió: La “Posta en escena” de la realitat.
Cert, a Vermicino un nen va caure de veritat en un pou i de veritat va morir. Però tot el que es desenvolupa entre el principi de l’accident i la mort del nen va succeir com va succeir perquè la televisió estava allà. El fet captat televisivament en el seu mateix inci es va convertir en una posta en escena. (Eco. L’estratègia de la il·lusió.)
Per Giddens, tota experiència humana està mediada per la socialització i per el llenguatge i, en el context actual, la modernitat és inseparable dels seus “mitjans” (primer el suport de paper i, després, la senyal electrònica.)
REFLEXIVITAT:
La reflexivitat de la modernitat té a veure amb la continua revisió de la nostra activitat a llum de noves informacions i coneixements.
Com el coneixement, és alhora, constitutiu de les institucions modernes, aquest procés es imparable.
Al mateix temps, la reflexibitat mina la certesa del coneixemen ja que l’anàlisi constant crea inseguretats. Les ciències socials, especialment la psicologia i la sociologia, estan jugant un paper fonamental en aquest procés.
¿Quin paper juga la comunicació en aquest procés?
MEDIATITZACIÓ
La mediatització implica el moviment de significat d’un text a un altre, d’un discurs a un altre, d’un esdeveniment a un altre. Implica la transformació constants de significats, tant a gran escala com en petita escala, significativa o insignificant, a mesura que els textos mediatics circulen per escrit, via oral i en formats audiovisuals, i nosaltres individual i col·lectivament, directa i indirectament, contribuïm a la seva producció. (Silverstone, 2004:40)
La mediatització és inevitable
Es precís que entenguem aquest procés de mediatització, que entenguem com sorgeixen els significats, on i amb quines conseqüències. (Silverstone, 2004:40)
LA POST-TELEVISIÓ: ¿noves mediacions?
El concepte de comunicació mediada ens permet ampliar l'objecte d'estudi, però no oblidar les formes tradicionals de comunicació. Apareixen noves formes d'intermediació entre interlocutors i s'abandona el caràcter unilateral i indiscriminat del procés de comunicació. També s'incorpora una nova visió del públic.
La comunicació mediada és tant l'acció d'intercanviar missatges significatius, com el complex d'estructures i sistemes cristal·litzats en el món social que fan possible i influeixen en aquests intercanvis. Aquestes mediacions es poden localitzar a:
- Estructura de mitjans
- Producció comunicativa.
- Discursos.
- Públics
- Usos de la tecnologia
- Efectes
La comunicació social o pública en l’actualitat es produeix en i a través dels mitjans,
“La epistemologia de la comunicació social planteja en tota la seva extensió, el paper que els mitjans de comunicació, en quant a sistema i estructura social, juguen en la dinàmica de qualsevol societat actual. Per conseqüent significa una perspectiva d’observació, d’anàlisi i de valoració, sempre de forma contextualitzada en el marc temporal i espaial”
Però, actualment ens podem quedar únicament en l’estudi d’aquests com a elements del canvi o les transformacions socials?
Què o qui són els mitjans a l’actualitat? On es situen les noves mediacions?
ALGUNES CARACTERÍSTIQUES DE LA MEDIATITZACIÓ MEDIÀTICA:
- Desapareix l’experiència personal directa.
- Existeix una diferenciació clara entre els sistemes de producció i de recepció.
- Intervenció de la tecnologia (condició necessària però no suficient, Ex. Mòbil)
- Existeix una mediació no només en el moment de la transmissió, sinó que el missatge necessita certa producció tecnològica i discursiva anterior.
- El comunicador es manifesta en una doble instància:
- Com a subjecte individual (ej. Periodista, presentador).
- Com a subjecte col·lectiu (la empresa comunicativa).
- Els mitjans construeixen un espai i un temps especial (plusmediàtic).
La estructura de mitjans de comunicació té influència en 4 dimensions (McQuail):
§ Econòmica: són una industria creixent i canviant que crea un volum significatiu de feina i conforma un sector econòmic important i socialment determinant.
§ Poder: els mitjans constitueixen un sistema de control, manipulació i direcció social molt poderós en les societats contemporànies.
§ Política: constitueixen un espai de localització i discussió dels assumptes d’interès públic.
§ Social: s’han convertit en una font dominant de definicions e imatges de la realitat social pels individus, però també col·lectivament per grups i societats. Expressen valors i judicis normatius barrejats amb les noticies i l’entreteniment.
